Periodisme.net - Diari dels estudiants - GRUP 1

Tel. mòbil: GSM, GPRS, UMTS

Estudiants — Fri, 05 Feb 2010 13:03:48 +0000

GSM: (Global System for Mobile Communications) Sistema Global per a Comunicacions Mòbils dins de la 2ona generació (2G) de telefonia mòbil. És el primer sistema digital i, per tant, el primer que permet enviar dades com ara missatges de text curts (SMS: Short Message Service), ja que la primera generació (1G) era encara analògica. És l’estàndard més popular per als telèfons mòbils en el món: el seu promotor, l’Associació GSM considera que el 80% del mercat mòbil mundial l’utilitza. Permeten transmissions de fins a 9,6 kbps.

GPRS: General Packet Radio Service. És un sistema de transmissió de telefonia mòbil a mig camí entre la segona i la tercera generació via ràdio que utilitza la mateixa xarxa GSM. Ofereix velocitats de transmissió des de 56 fins a 114 kbps i, per tant, ja permet connexió a Internet i missatges multimèdia (MMS, Multimedia Message Service).

UMTS: Universal Mobile Telecommunications System. Sistema de mòbils de tercera generació (3G) impulsat a Europa que proporciona velocitats fins a 2 Mbps amb una xarxa pròpia, de major ample de banda. Permet, a més de les prestacions de les anteriors generacions, la videoconferència i el comerç electrònic. La generació 4G és un desenvolupament de la 3G que incorporarà noves aplicacions interactives gràcies a velocitats de 4Gbps.
Els tres sistemes han avançat en la interoperatibitat de manera que avui la compatibilitat tecnològica (roaming) i els acords entre operadores a nivell mundial permeten connectar-se a xarxes de diferents països.

Vinton Cerf

Estudiants — Thu, 04 Feb 2010 12:29:57 +0000

VINTON CERF
Vinton ‘Vint’ G. Cerf és un enginyer i tecnòleg nord-americà, considerat com un dels ‘pares’ d’Internet i el més conegut. Nascut a Connecticut (Estats Units) el 1943, es graduà en Matemàtiques i Ciències de la Computació a la Universitat de Stanford (1965).
Posteriorment va treballar a IBM uns dos anys abans d’estudiar un màster i doctorar-se a la Universitat de Califòrnia, on va estudiar i treballar entre 1967 i 1972 amb professors que havien posat les bases de l’ARPANet, una xarxa militar de l’agència governamental Advanced Research Projects Agency (DARPA), del Departament de Defensa, l’antecedent d’Internet. L’objectiu era crear una “xarxa de xarxes” que permetés interconnectar les diferents xarxes del Departament de Defensa nord-americà, totes de diferent tipus i funcionant sobre diferents sistemes operatius, amb independència del tipus de connexió: radioenllaços, satèl·lits i línies telefòniques. Allà també hi va conèixer Robert Kahn, que treballava en l’arquitectura del hardware d’ARPANet. Una vegada doctorat, va ser professor adjunt a la Universitat de Stanford,entre el 1972 i el 1976, on va treballar amb Robert Kahn en el desenvolupament d’un conjunt de protocols de comunicacions per a ARPANet i va dissenyar, també amb Kahn, el Transmission Control Protocol/Internet Protocol (TCP/IP), sempre finançats per DARPA.
Entre 1976 i 1982, treballant a DARPA, va ser pioner en el desenvolupament de la transmissió per radio i satèl·lit de paquets, responsable del projecte Internet i del programa d’investigació de seguretat a la xarxa. El 1979 va establir la Internet Configuration Control Board (que posteriorment passà a denominar-se Internet Activities Board) i en va ser el seu primer president.
Entre 1982 i 1986, sent vicepresident de MCI Digital Information Services, un departament de la companyia privada de telecomunicacions MCI, Cerf va dissenyar el MCI MAIL, el primer servei comercial de correu electrònic que es connectaria a Internet. Després va liderar un grup d’innovació i el 1994 es va convertir en conseller estratègic.
El 1992 va ser un dels fundadors de la Internet Society i el seu primer president. Actualment, Vinton Cerf és el Chief Internet Evangelist de Google, és a dir, un conseller estratègic. Ha esdevingut una referència per les seves prediccions sobre com la tecnologia afectarà el futur de la societat. Compagina aquesta ocupació amb el càrrec de president de la Internet Corporation for Assigned Names and Numbers (ICANN) des del 1999. També treballa, amb la NASA, en la Internet interplanetària.

Sistemes de descàrrega i el P2P

Estudiants — Wed, 03 Feb 2010 16:06:38 +0000

Sistemes de descàrregues a Internet; el P2P
Existeixen dos sistemes de descàrrega principals:
-          Sistemes centralitzats: model basat en el sistema servidor-client. Es basen en un servidor centralitzat fix que es converteix en la font de transmissió de dades. Exemple: Plataformes legals de descàrrega com l’I-Tunes.
-         Sistemes descentralitzats –P2P- (la traducció al català seria punt per punt): no tenen ni clients ni servidors fixes. Què tenen, doncs?
o   Estan formats per punts de connexió que es comporten com clients i servidors d’altres punts. És a dir que es basen en la connexió directa entre els usuaris, amb la qual cosa qualsevol punt d’enllaç –un ordinador, per exemple- pot transmetre informació al mateix temps que la rep.

Característiques del P2P:

-Són xarxes fàcils d’utilitzar, accessibles a un gran nombre de dispositius.
-Els participants són clients i servidors a la vegada.
-Formen part de la tendència d’afavorir els sistemes descentralitzats i s’estenen amb l’augment de la connexió i l’ample de banda.
-S’ofereixen continguts digitals de manera lliure i això provoca polèmica perquè es consideren descàrregues il·legals encara que siguin entre usuaris.
Tipus de xarxes de descàrrega

Actualment hi ha una gran quantitat i varietat de xarxes destinades al intercanvi d’informació. No obstant, es poden classificar en quatre generacions diferents:
-1a generació: apareixen els sistemes centralitzats.

-Generació 1,5: sistemes P2P prematurs. L’exemple més evident és Napster, nascut al 1999, permetia compartir arxius mp3 entre diferents usuaris. Tancat per ordre judicial a l’any 2001, fet que va suposar que la xarxa de Napster no fos operativa.

-2ona generació: descentralitzats purs. Més millorats que els seus predecessors. La seva principal característica i avantatge és l’eliminació dels servidors centrals, que són substituïts pels usuaris. Les peticions de recerca es fan mitjançant un anàlisi d’arxius que comparteixen tots els ordinadors connectats. El principal handicap és que la velocitat de descàrrega pot disminuir com més usuaris hi hagi connectats. Exemple: el software adaptat Gnutella.

-3a generació: els supernodes: Combinació dels anteriors models: d’una banda mantenen l’estructura descentralitzada de les xarxes de la segona generació però, per l’altre costat, és un model que escull els usuaris que tenen una major velocitat de connexió. L’exemple més clar seria el d’Emule, el gran servei de P2P tot i portar molts anys a primera línia, i també el programa Kazaa -ja desaparegut-.

-4ta generació: La partició d’arxius optimitza la relació entre l’ample de banda i el tamany dels fitxers obtenint més velocitat de descàrrega. L’exemple seria BitTorrent.

Sistemes de seguretat a la xarxa, encriptació (Pablo Muñoz)

Estudiants — Wed, 03 Feb 2010 15:27:25 +0000

La encriptación es el proceso de conversión de la información desde un formato sencillo de comprensión (texto llano) a otro formato que aparentemente no tiene sentido porque está codificado (texto cifrado). El objetivo es que sólo quien sepa la clave apropiada (quien tenga la “llave”) pueda obtener la información original. El proceso inverso se llama “desencriptación”.

La encriptación informática implica codificar la información con un sistema de algoritmos complejos llamado hashing. El más conocido y usado es RSA (acrónimo formado por las iniciales de sus creadores Rivest, Shamir y Adleman), válido tanto para cifrar como para firmar digitalmente.

Procesos de encriptación

Aunque se suele definir este proceso con el término genérico de encriptación, hay diferentes tipos:

• Encriptación simétrica/privada: se utiliza una misma clave para encriptar y desencriptar (ha de ser compartida por emisor y receptor). Es bueno por ser rápido pero malo por la seguridad en la gestión de las claves.

• Encriptación asimétrica/pública: usa una combinación de clave privada y pública. Se inventó con el fin de remediar el problema del intercambio de claves de los sistemas de cifrado simétricos. La clave privada sólo la sabe el usuario, mientras que la clave pública es accesible a todo el mundo: el remitente lo único que tiene que hacer es encriptar el mensaje según la clave pública del destinatario. Así pues, las funciones algorítmicas son públicas pero las claves de cifrado y descifrado son privadas y distintas. Es bueno por la gestión de claves; sin embargo, es más lento.

Para que haya comunicaciones seguras por una red pública como internet, se usan protocolos criptográficos como SSL (Secure Sockets Layer), que proporciona autenticación y privacidad de la información por parte del emisor y el receptor.
En definitiva, la criptografía es clave para establecer canales seguros sobre redes que no lo son, identificar y autentificar a usuarios y para asegurar y favorecer el comercio electrónico.

Hacker i Cracker

Estudiants — Wed, 03 Feb 2010 15:21:16 +0000

Hacker

Individus amb amplis coneixements sobre el funcionament dels sistemes informàtics, els ordinadors i les xarxes que gaudeixen explorant tots els detalls, donant un significat útil als seus coneixements i compartint els seus descobriments amb els altres. Són fervents defensors del programari lliure i de la circulació de la informació a través de la xarxa.

Els hackers van ser els pioners en desenvolupar Internet, els personal computers i les empreses informàtiques a la dècada dels 60, quan es va començar a construir una cultura hacker que ultrapassa l’àmbit tecnològic per adquirir aspiracions polítiques i socials. Els grups hacker organitzats combinen el desenvolupament de tecnologia, principalment en forma de software lliure, i la lluita per la llibertat i els drets humans dins i fora d’Internet. Existeix una ètica hacker que agrupa aquests principis.
Cracker

Comparteixen amb els hackers una capacitat programàtica superior als usuaris comuns, però l’usa per assaltar ordinadors i bases de dades alienes, per propagar virus a la xarxa i per rebentar sistemes operatius.

És el terme que van inventar els hackers per distingir-se dels que utilitzen les seves habilitats tecnològiques amb objectius poc nobles. Perquè estaven farts que se’ls igualés (sobretot als mitjans de comunicació) amb els que violen la seguretat dels sistemes informàtics per aconseguir beneficis personals i/o econòmics i causant perjudicis socials.

Per més informació: http://catb.org/jargon/ És un arxiu de definicions relacionades amb el món hacker actualitzat per Eric S. Raymond.

Mons Virtuals

Estudiants — Wed, 03 Feb 2010 14:58:33 +0000

Un món virtual és una simulació d’un entorn real, en 2D o 3D. Es tracta d’un sistema interactiu que crea una il·lusió de la realitat. En aquest entorn fictici es simulen les sensacions que percebem a la realitat: visió, so, acceleració… i per això, els móns virtuals tenen aplicacions que van des de l’oci, l’educació fins a ser instruments clau per aprendre una professió, com és el cas dels pilots d’avió.

Els simuladors de vol o d’altres, com els programes per millorar la punteria, permeten practicar com si es tractés d’una situació real. Els móns virtuals els trobem, a més, als videojocs o a les platafomes que permeten tenir una vida alternativa a la pantalla. El videojoc més conegut, segurament, és el Sims, que permet als personatges dur a terme activitats, tenir una casa, un treball, etc. encara que té limitacions i, per exemple, no permet interactuar amb altres persones que hagin creat els seus personatges. Per això van aparèixer plataformes com Second Life, Habbo hotel, There, etc. que es basen en la interactivitat entre usuaris connectats.
L’OpenSImulator (OpenSim) és la plataforma que et permet construir un món virtual sense necessitat de connectar-se. http://opensimulator.org/wiki/OpenSimSpanish

(explica-ho una mica més)

Alan Mathison Turing

Estudiants — Wed, 03 Feb 2010 14:49:05 +0000

Alan Mathison Turing nació el 23 de junio de 1912 y murió el 7 de junio de 1954. Este teórico, criptógrafo y filósofo inglés, destacó como matemático e informático.Es conocido como el precursor de la informática moderna.

Se graduó en King´s College -Universidad de Cambridgede-de la licenciatura de matemáticas, en 1934. Más tarde se trasladó a la Universidad de Princeton (USA) donde inició sus investigaciones. En 1936, publicó el artículo On computable numbers, with an application to the Entscheidungsproblem, uno de sus trabajos más importantes. Con él introdujo el término algoritmo - lista bien definida, ordenada y finita de operaciones que permite hallar la solución a un problema- así como el de la Máquina de Turing. Permitió crear la Teoría de la computación.

En sí la Máquina de Turing era extremadamente sencilla: una calculadora de capacidad infinita que operaba en base a instrucciones lógicas.

Durante la Segunda Guerra Mundial fue uno de los principales artífices de los trabajos del Bletchley Parkdel, con los que los Aliados descifraban los códigos secretos nazis realizados con la máquina Enigma. Sus posteriores estudios ayudarían al desarrollo de la primera computadora programable electrónica denominada Colossus.

En la postguerra, realizó estudios sobre la inteligencia artificial. Desarrolló en su artículo Computing Machinery and Intelligence (1950), el Test Turing. Pretendía demostrar que si una máquina podía responder a las instrucciones que le daban, debía considerarse inteligente.A este concepto abstracto lo denominó “máquina universal”. Su planteamiento abrió las puertas a la creación del software.

Su carrera se vio truncada tras confesar que era homosexual. Por ello le fueron imputados los cargos de “indecencia grave y perversión sexual”. Durante el juicio, le dieron a escoger entre ingresar en prisión o la castración química y él eligió esto último. En 1954 murió por envenenamiento con cianuro, aparentemente tras comer una manzana

El 10 de septiembre de 2009 el primer ministro del Reino Unido, Gordon Brown, pidió disculpas públicamente en nombre del gobierno por el trato que Alan Tiring recibió durante los últimos años de su vida.

Ada Lovelace

Estudiants — Tue, 02 Feb 2010 18:11:55 +0000

Ada Augusta Byron King, comtessa de Lovelace i filla legítima del poeta anglès Lord Byron, neix a Londres el desembre de 1815, i mor a la mateixa ciutat el novembre de 1852. És considera la primera programadora de la història de la informàtica encara que se la coneix sobretot com l’autora d’una detalladíssima descripció de la màquina analítica de Charles Babbage (el pare de les computadores) que, d’altra banda, mai es va arribar a construir.
Lady Ada Lovelace va cursar estudis en matemàtiques i ciències, i mitjançant els seus professors de la universitat coneix a Charles Babbage, amb el que treballaria en la ideació de la màquina analítica. A banda de fer la descripció de la màquina, Lovelace va ser la creadora d’un llenguatge de programació basat en una sèrie d’instruccions pensades per que d’altres es repeteixin en forma de bucle o subrutina.
A més, es creu també que una altra de les contribucions que va fer ser el suggeriment de l’ús de targetes perforades com a mètode d’entrada d’informació i d’instruccions a la màquina analítica, que van ser utilitzades per al funcionament del telar de Jacquard. Aquestes targetes estaven composades per zeros i estats neutres, quelcom que es tradueix per a la màqina de Babbage com a nombres decimals i no binaris.

Lady Lovelace és considerada la mare de la programació informàtica però els seus estudis van caure en l’oblit durant molt temps ja que, pel fet de ser dona, tan sols se la va considerar una transcriptora dels pensaments i dels estudis del seu mentor. Encara que moltes dones han fet grans aportacions al camp de la informàtica, Ada Lovelace és la única que compta amb un llenguatge de programació que porta el seu nom, creat el 1979 pel Departament de Defensa dels EUA i que va rebre el nom de Llenguatge de Programació ADA.

Sistemes de cerca a la xarxa: directoris i buscadors

Estudiants — Tue, 02 Feb 2010 09:52:49 +0000

BUSCADORS

És un sistema informàtic que indexa arxius emmagatzemats en servidors web. Els buscadors d’Internet són els més coneguts. A partir d’introduir una paraula clau en el buscador, aquest ofereix al usuari una llista ordenada de direccions web amb temes relacionats amb la paraula clau introduïda

La majoria de buscadors d’ús habitual són de classe aranya. La seva funció es recorre les pàgines recopilant informació sobre els continguts de les pàgines. Quan es busca una informació en els motors, ells consulten la seva base de dades i presenten els resultats classificats per la seva rellevància. Si es busca una paraula, en els resultats que oferirà el motor de recerca apareixeran les pàgines que continguin aquesta paraula en alguna part del seu text. Cada x temps els motors revisen els llocs per actualitzar els continguts de la seva base de dades. Si es paga es pot aparèixer a les primeres pàgines dels resultats, tot i que normalment s’indica a l’usuari que la pàgina és esponsoritzada o patrocinada.

Exemple: Google

DIRECTORIS

Un directori és un motor de recerca que requereix suport humà i manteniment. El directori agrupa arxius de dades ordenats segons un criteri que pot ser el seu contingut, propòsit o altre que decideixi l’usuari que el crea. Per entendre-ho millor, el directori, és una carpeta que emmagatzema informació referent a algun tema.. Els directoris són més senzills, només presenten la informació sobre els llocs registrats com una col·lecció de directoris. Només enregistren algunes dades de la pàgina, com el títol o la descripció i no recorren els llocs web ni emmagatzemen els seus continguts. Els resultats de la recerca dependran de la quantitat d’informació que s’hagi introduït al directori en el moment d’enregistrament. Aquests, a diferència dels buscadors són revisats per persones i classificats segons categories, és per això que són útils a l’hora de buscar pàgines d’un tema del nostre interès.

Exemples: Yahoo, Terra

Programari lliure i propietari. Richard Stallman i Linus Torvarlds

Estudiants — Mon, 01 Feb 2010 17:49:33 +0000

Richard Stallman

Richard Stallman es un antiguo hacker que se planteó crear una nueva comunidad en la que la gente pudiera compartir y ayudarse con los diversos software. Así, surgió en 1984 el proyecto GNU, que ha convertido a Stallman en un pilar fundamental en la defensa de la filosofía del “software libre”. El sistema se realizó compatible con Unix para que estos usuarios pudieran cambiarse con facilidad.

Además Stallman fundó la organización sin ánimo de lucro Free Software Foundation (FSF), dedicada a eliminar las restricciones sobre el copiado, redistribución y modificación de los programas de ordenador. Más tarde esta organización coordinó esfuerzos para crear un sistema operativo completo (el conocido como Linux) creado desde cero. Se consiguió gracias a Linus Tolvalds, que consiguió desarrollar el núcleo del sistema, llamado Kernel.

Hay que remarcar que Stallman ha ejercido un papel fundamental para crear un referente legal pero sobre todo, moral en el movimiento del “software libre” como alternativa a la distribución del software privativo.

Linus Torvarlds

Nació en 1969 en Helsinki (Finlandia), el mismo lugar donde cursó sus estudios de informática. Él llevó adelante la programación de un Kernel, el núcleo central de un sistema operativo, cuando el proyecto de un sistema operativo libre GNU iniciado por Richard Stallman estaba aún lejos de obtener el núcleo. De esta manera, junto con otras piezas que se fueron desarrollando a la par por la Free Software Foundation, nació GNU/Linux.

Linus presentó por primera vez el sistema operativo, libre y gratuito, Linux en 1991. Inicialmente quería llamarlo “Freax”, pero finalmente se acabó denominando Linux. En 1994 lanza su versión 1.0, y desde entonces gente de todas partes empezó a hacer aportaciones para mejorarlo sin obtener ningún tipo de beneficio económico. En la actualidad numerosas compañías han sacado versiones similares al Linux, y muchas trabajan con él. Por ejemplo, en las películas Shrek y Sin City se ha trabajado con Linux.

Programario libre vs. Programario propietario

El programario libre es aquel software que ofrece a los usuarios la libertad de ejecutar, copiar, distribuir, estudiar, cambiar y mejorar el software.

Para que puedan darse estas libertades el “código fuente” ha de estar disponible. El “código fuente” vendría a ser las instrucciones que tiene que seguir el ordenador para poder procesar el programa, es decir, es donde está escrito por completo el funcionamiento del software. De ahí que sea necesario poder acceder a él, para modificar, estudiar o mejorar el software.

Cabe mencionar que el software libre es más una cuestión de libertad en el hacer, que no una cuestión de precio. La palabra “libre” hace referencia a que es libre de modificaciones para que el usuario pueda beneficiarse de éstas, eso no significa que no haya que pagar un precio por el software.

Categorías de “software libre”:

-          Software protegido con copyleft: El copyleft dice que cualquiera que redistribuye el software (con o sin cambios) debe dar la libertad de modificarlo y copiarlo más. Vendría a ser la antítesis de los derechos de autor y del copyright.

-          Software libre no protegido con copyleft: son softwares libres que incluyen la autorización del autor para redistribuir y modificar el software.

- Software cubierto por la GPL (General Public License): Todas las versiones permacencen bajo esta licencia que es parecida a la copyleft.

Programario propietario, también llamado privativo o cerrado, entra dentro de la categoría de software no libre, donde podemos encontrar también los software semi-libres, el freeware, el shareware, software privado y software comercial.

- Software privativo: En este tipo de software la persona y/o compañía del software posee los derechos de autor sobre éste, por lo que se controla y se restringen los derechos del usuario sobre el programa. Por regla general, la redistribución o modificación está prohibida, o se requiere de una autorización expresa. El código fuente no está disponible.

Ejemplos de software propietarios vs.libres:

Sistemas Operativos: Windows, Mac à Ubuntu, Debian
Retoque fotográfico: Photosop à Gimp
Suites ofimáticas: Microsoft Office àOpenoffice
Navegadores web: Internet Explorer, Safari à Firefox, K-Meleon
Reproductores de audio: Itunes, Windows MP à MPlayer…
Gestores de correo electrónico: Outlook à Thunderbird
Antivirus: Panda antivirus à ClamWin