El Dial-Up Internet acces o, en català, connexió per línia commutada, és una forma barata d’accés a Internet. Per entendre’ns, la seva definició base és, senzillament, una connexió a una línia telefònica a través d’una computadora. Per concretar, és una connexió a una xarxa com internet a través d’un mòdem i una línia telefònica. És l’accés a internet més lent però el més econòmic. En aquesta, s’utilitza un mòdem intern o extern on es connecta una línia telefònica. La computadora truca a un número telefònic per poder connectar-se a internet. El módem converteix la senyal analògica (el so) a senyal digital per rebre dades, i el procés invers per enviar-ne. A utilitzar línia telefònica la qualitat de connexió no és empre bona, i està subjecte a una pèrdua de dades i limitacions de tot tipus. Per exemple, durant la connexió a internet no és possible usar la mateixa línia telefònica per parlar. Aquesta forma de connexió es realitza habitualment a través d’una trucada local. Normalment, es requereix algun temps a establir una sessió de dades, i posseeix velocitats que van des dels 2400 bps fins les 56 kbps. 

L’ ADSL (Asymmetric Digital Subscriber Line) és un protocol de la família DSL que permet la transmissió de dades a alta velocitat a través de línies telefòniques de coure tradicionals, i que proporciona una major velocitat respecte les connexions amb mòdem. Les dades poden viatjar a diferent velocitat a l’anar del servidor al client (velocitat de baixada) que del client al servidor (velocitat de pujada). Aquesta és la raó per la qual s’anomena asimètric. Aquesta tecnologia és especialment adequada per a navegar per Internet, atès que la quantitat de dades que el servidor envia a l’ordinador d’un usuari generalment és molt superior a les que l’ordinador envia cap a la xarxa 

Tim Berners-Lee (Londres, 1955) és l’inventor del World Wide Web, proposat per primer cop el 1989. Però no va ser fins l’any següent que Berners-Lee, amb la col·laboració del CERN (Consell Europeu per a la Recerca Nuclear) va realitzar amb èxit la primera comunicació entre un http client i un servidor a través d’Internet. El primer lloc web va ser construït al CERN el 1991 i proporcionava informació sobre què era el web i com es podia utilitzar un navegador.

La ràpida i generalitzada extensió d’aquesta tecnologia es deu principalment a la seva adaptabilitat i gratuïtat. Adaptabilitat perquè Berners-Lee buscava crear un software de gestió documental que permetés emmagatzemar i recuperar documents amb facilitat des de qualsevol lloc, cosa que els sistemes proposats al CERN, on ell treballava, no ho oferien; i gratuïtat perquè Berners-Lee era un defensor de la llicència lliure i intuïa que l’èxit de la difusió del seu sistema passava per oferir un accés amb poques limitacions.

El W3C

El 1994, Tim Berners-Lee es convertia en el fundador i director de World Wide Web Consortium (W3C) creat per tal de protegir i impulsar la seva idea del WWW i el llenguatge HTML (1989), bàsicament. El Consorci World Wide Web, doncs, és una associació internacional formada per organitzacions membre (més de 350 procedents de 28 països que incorporen proveïdors de continguts, laboratoris d’investigació i governs, entre altres), personal i el públic en general. Tots ells treballen amb l’objectiu d’evitar que no hi hagi incompatibilitats entre les noves tecnologies i per garantir un acord entre els diferents membres de la indústria a l’hora d’adoptar noves tecnologies web. Això es duu a terme amb la creació d’estàndards web.

Per tal d’assolir el fàcil accés a la informaicó, per tant, el W3C ha publicat més de 80 estàndards amb la idea principal que les tecnologies web més destacades han de ser compatibles entre sí i permetre que qualsevol hardware i software per accedir a la web funcionin conjuntament (denominat “interoperabilitat Web”). Qualsevol persona pot fer la seva aportació tot participant en les discussions de les llistes de correu públiques del W3C o a través dels fòrums de les Conferències Internacionals. Tot i així, un document del W3C ha de seguir diferents etapes abans d’esdevenir una recomanació.

Per veure tots els estàndards: http://www.w3.org/TR/

Alba Falcó Vila

Texto escrito por Sergio Uceda.

Steve Jobs es el actual director ejecutivo (CEO) de Apple, antiguo CEO de Pixar  (Toy Story) y miembro de la junta directiva (además de mayor accionista único) de Walt Disney Company. En 1976 cofundó Apple y trabajó para la compañía hasta 1985. En esa época Apple comercializó uno de los primeros ordenadores con entorno gráfico, Macintosh. Después de ser despedido de Apple, Jobs creó una compañía llamada NeXT, dedicada a producir ordenadores con fines educativos. Pero fracasó debido al elevado precio de los aparatos. Sin embargo, cuando en 1996 Apple compró NeXT, y Jobs volvió a la compañía de la manzana, se adaptó el software de NeXT para el sistema operativo de los ordenadores Apple, el MacOS X.  Desde que Jobs volvió, Apple ha conquistado continuos éxitos comerciales con la serie iMac, iBook/MacBook, iPod y iPhone. Aunque también algún fracaso como la Apple TV. A Jobs en ocasiones se le considera un genio o héroe del capitalismo. Ha conseguido convertir en rotundos éxitos aparatos que en esencia ya existían antes (PC, mp3, Pocket PC, Tablet PC). Algunos achacan esto a su concepción cerrada, meticulosa y estilizada de la tecnología. No dejando en sus aparatos apenas resquicios para una posible ampliación (baterías fijas, sin módulos expansión, etc.) y buscando la “belleza” incluso en el interior de la máquina, que el cliente nunca ve. Algunos trabajadores de Apple se quejan del secretismo de la compañía alcanza a veces lo paranoico, siendo a menudo cualquier filtración motivo de despido. Un caso extremo  ocurrió en China, cuando una trabajadora de una manufacturadora se suicidó después de que desapareciese un prototipo de iPhone, que estaba en su custodia. En cualquier caso, parece claro que el éxito actual de Apple recae en buena parte en el carisma de Steve Jobs. Capacidad comunicativa e intuición comercial. Sus presentaciones, anuncios (II) y conferencias son buen ejemplo de ello. En estos últimos días se ha podido ver la influencia que el CEO de Apple ha alcanzado. La presentación de su último producto, el iPad, ha sido portada de muchos periódicos en todo el mundo, aunque algunos consideren que el aparato no supone ninguna novedad tecnológica. Sin embargo, que Steve Jobs esté detrás de este aparato hace que no pocos intuyan un posible cambio de paradigma tecnológico.

Steve Jobs nació en 1955, es hijo adoptado, tiene nacionalidad estadounidense y nunca llegó a graduarse en la universidad.

Fuentes principales:

-http://en.wikipedia.org/wiki/Steve_Jobs

-http://technology.timesonline.co.uk/tol/news/tech_and_web/article6797859.ece?token=null&offset=0&page=1

-http://www.mac-history.net/

—————————-

Bill Gates es el cofundador, presidente (chairman) y ex-CEO de Microsoft, además de la persona más rica del mundo según la revista Forbes. Su fortuna se calcula en 40.000 millones de dólares, cifra similar al PIB de Ecuador o siete veces el PIB de Haití, por ejemplo. Sus inicios en el mundo de la informática se remontan a uno de los primeros ordenadores de sobremesa, el Altair 8800 (sin pantalla ni teclado). Para el Altair, Bill programó junto a Paul Allen, el otro cofundador, un intérprete de código de programación BASIC que después se distribuiría ampliamente, no siempre pagando derechos de autor. Sin embargo, el verdadero salto se produjo cuando, bajo encargo de IBM, se comercializó un sistema operativo que después se llamaría MS-DOS. Éste, en realidad, era un adaptación de otro SO, el CP/M, del que Microsoft se hizo con todos los derechos. Fue a partir de MS-DOS cuando Microsoft despegó definitivamente hasta convertirse, con Windows, en el actual monopolio de facto de los sistemas operativos de hogar. Por esta razón, se ha enfrentado varias veces con la justicia. En Estados Unidos, en 1998, fue acusado de malas prácticas por la inclusión de Internet Explorer en Windows, lo que dejaba a otros navegadores como Netscape u Opera fuera de juego. La sentencia final no obligó a que Microsoft modificase Windows.  En Europa, el caso comenzó con Novell (Suse Linux) en 1993 al que después se unieron otras compañías, como Sun Microsystem (OpenOffice.org) u Opera.  Microsoft fue obligado por la Comisión Europea, en 2004, a pagar una multa de 497 millones de euros, una segunda en 2006 de 280 millones por no cumplir con la sentencia anterior y una tercera en 2008 de 899 millones por la misma razón. Los movimientos de Microsoft han sido muy lentos a la hora de acatar las órdenes de la Comisión, que reclama compartir parte del código de Windows con programadores de software.  La Comisión también pide eliminar  de Windows programas como Windows Media Player o Internet Explorer. Sin embargo, actualmente, sólo algunas versiones de Windows 7 se comercializan de esta manera en Europa. Es principalmente este tipo de prácticas, además de algunos errores en el software,  lo que ha contribuido a que Bill Gates tenga una amplia comunidad de detractores, a diferencia de Steve Jobs. Desde 2006, Bill Gates ha ido delegando tareas en Microsoft, siendo sustituido por Steve Ballmer como hombre fuerte de la compañía.  Bill Gates ha manifestado su deseo de invertir ahora sus esfuerzos en la fundación de caridad Bill y Melinda Gates. Organización que, por cierto, tampoco está exenta de críticas, por financiar a multinacionales como Total o Shell.

Bill Gates nació en 1955 –mismo año que Steve Jobs-, en una familia de clase alta, tiene nacionalidad estadounidense y no llegó a graduarse en la universidad. Se matriculó en Harvard.

Fuente principal:

- http://en.wikipedia.org/wiki/Bill_Gates

————————–

Steve Ballmer es CEO de Microsoft desde el año 2000, además de la vigésimo novena persona más rica del mundo, con una fortuna estimada en 11.000 millones de dólares. Conoció a Bill Gates en Harvard, donde Ballmer se graduó en matemáticas y economía. Fue en 1980 cuando Gates le contrató para trabajar en Microsoft como director de negocios, siendo el empleado número 24 de la compañía. Ballmer es conocido por su antipatía hacia el software libre, en especial el sistema de licencias que utiliza, que ha calificado de cáncer. Esto es porque el código libre no puede ser utilizado dentro de código propietario, como el que produce Microsoft.  Así, después de que, en abril de 2008, el consejero de educación catalán Ernest Maragall anunciase una migración a Linux en las escuelas (similar a la de Andalucía o Extremadura), Steve Ballmer llegó después a un acuerdo con el presidente José Montilla para implantar el Tablet PC en los centros (y por tanto revocar la migración a Linux).  Steve Ballmer, como CEO, ha intentado en no pocas ocasiones comprar el buscador Yahoo! y así poder hacer frente a Google, el mayor rival de Microsoft en la red. Ballmer también es conocido por sus extravagantes intervenciones en congresos, debates o incluso anuncios.

Steve Ballmer nació en 1956, tiene nacionalidad estadounidense y es graduado por la universidad de Harvard.

Esther Dyson és una economista nord-americana molt influent en el món dels negocis de les telecomunicions. Nascuda l’any 1951 a Zurich (Suïssa), és filla del reconegut físic Freeman Dyson i de la matemàtica Verena Hubert. Es llicencia en Econòmiques a la Universitat de Harvard i comença a treballar a la Revista de negocis i finances Forbes, on farà de periodista.
És amb el llibre Release 1.0 (1983) que l’anomenada “gurú d’Internet” esdevé una de les analistes d’Internet de més renom i consideració. L’any 1998 és anomenada una de les 8 directores de l’ICANN, “Internet Corporation For Assigneed Names and Numbers” que s’encarrega de regular i resoldre la relació entre ID i DNS. Durant l’any 2007 Dyson publica un butlletí especialitzat en tecnologia al Wall Street Journal, que esdevé una mena de d’enciclipèdia de referència sobre noves tecnologies i Internet.

Dyson també té una filosofia pròpia sobre la xarxa. Entén Internet no només com a una eina per fer negocis, sinó com a instrument democràtic, com a “allò que ha tornat als ciutadans l’oportunitat d’escollir”; considera també que és un lloc “menys masclista”, i, per tant, una oportunitat perquè les dones es puguin expressar i puguin ser escoltades en igualtat.

Actualment, Esther Dyson fa de consultora per diverses companyies a través de l’empresa que dirigeix Edventure, la qual està especialitzada en l’anàlisi de l’impacte de les tecnologies emergents i els mercats econòmics i socials. A més a més, és contribuent del “Diari de la Medicina Participativa” (Journal of Participatory Medicine), perquè creu que l’interncanvi de coneixements de medicina a la xarxa ens pot conduir a una societat més productiva i feliç. El seu interès per l’espai l’ha dut a invertir en empreses com XCOR Aerospace, Constellation Services o Space Adventures i a preparar-se per un eventual viatge intergalàctic: actualment Dyson viu a les afores de Moscú, on fa exercicis de gravetat i es prepara com a reserva de Charles Simonyi, qui viatjarà a l’espai properament.

L’hipertext és la possibilitat tècnica que ens permet estructurar les informacions i vincular-les (siguin texts, imatges, etc.) amb unes altres dins de la xarxa.

Theodor Nelson va acollir per primera vegada aquest concepte, l’any 1965, dins d’una conferència de la ACM (Association for Computing Machinery). Va definir l’hipertext com “un cos de materials escrits o pictòrics interconectats d’una forma tan complexa que no podrien ser presentats o representats convenientment mitjançant el paper”. Actualment, els llenguatges d’hipertext són els que estructuren Internet. Duen a terme la funció de nexe electrònic. La forma més habitual d’hipertext és la d’hipervincle.

L’HTML (HyperText Markup Language) és un llenguatge d’hipertext derivat del SGML (Standard Generalized Markup Lines) amb el que es defineixen els continguts de les pàgines web. Mitjançant etiquetes s’estructuren i relacionen els texts de les pàgines web.

XML (Extensible Markup Language) és una simplificació del llenguatge SGML que permet la compatibilitat entre els diferents sistemes que existeixen. Com l’HTML, també funciona mitjançant etiquetes. No es tracta d’un llenguatge d’hipertext pròpiament dit, la seva funció consisteix precisament en definir-los, com una gramàtica. Igual que l’SGML dóna lloc a l’HTML, l’XML ha produït d’altres derivacions com XHTML o SVG. Segurament, la particularitat més significativa del sistema XML és que les seves aplicacions no es limiten a l’àmbit d’Internet, també es poden aplicar en d’altres plataformes com bases de dades, fulls de càlcul o editors de text.

Què és?

Els sistemes de seguiment o de subscripció són mitjans de redifusió de continguts web de freqüent actualització, com ara blogs o diaris on-line. Aquesta redifusió es fa a través de l’agregador, software de lectura que publica de forma unificada tots els continguts nous des de la darrera lectura. O sigui, que la subscripció permet la consulta en massa de molts continguts d’orígens diferents en un únic servei. Permet consumir continguts de varies fonts sense necessitat de visitar-les totes una per una. L’RSS, tot i ser tan sols un dels molts formats de sindicació de contingut, és el nom que popularment adopta aquest tipus de servei.

Aquest n’és el símbol:

 Per què és útil?

D’aquest tipus de software se’n diu “push tecnology” ja que empenya la informació cap al lector. La subscripció a blogs i webs et permet estalviar temps fent que sigui la informació la que et vingui a visitar a tu i no al revés. Aquesta nova filosofia de navegar en la xarxa, en la que el centre de gravetat són els usuaris i no els continguts, potencia aquesta idea de que el centre neurològic ha de ser la persona.

És també molt útilitzat pel que fa a contingut web directe a l’escriptori. Per exemple, la informació meteorològica de la teva ciutat és transmesa a l’ordinador a través d’un sistema RSS.

Un exemple:

Google Reader: El lector-agregador de Google és el més utilitzat actualment i potser el que millor i més fàcilment integra el contingut que hi afegeixes. Qui té un compte Gmail disposa d’aquest servei. És molt senzill afegir continguts: amb els blogs, per exemple, tan sols et cal afegir-hi la direcció i el Reader ja busca la font de l’RSS i t’hi subscriu directament. També pots organitzar els continguts en carpetes segons la naturalesa (per exemple, música, política, tecnologia, etc.) Per començar, és l’opció més senzilla i fàcil d’utilitzar. La trobareu aquí.